Només de pensar tot el que podria escriure en aquest apartat em fa peresa (mandra), o sigui que m'imagin la que us farà a vosaltres llegir-vos-ho, per tant intentaré ser breu, però no prometo res, eh?
A veure, començant pel principi, com molts ja sabeu, jo som de Mallorca. I sí, és per això que us costa més d'entendre'm i que escric paraules estranyes (que de vegades traduesc entre parèntesis per estalviar-vos de cercar al diccionari). Jo som del desgraciadament reduït col·lectiu de mallorquins que té com a "única" llengua materna el català. Tota la meva família, tant de pare com de mare, és mallorquina i sempre han parlat en mallorquí (quan dic mallorquí vull dir català, eh! No penseu coses rares...) o sigui que a casa vaig aprendre català.
A l'escola també em feien les classes en català i crec que va ser a segon de primària que vaig començar a fer l'assignatura de castellà. No en tenc gaire bon record perquè era la que m'anava pitjor i perquè doña Ángela em va obligar a sortir damunt un escenari disfressada de floreta rosa i no em va deixar fer d'arbre verd porque eso lo hacen los niños y las niñas van de flor. El meu domini del castellà quan era petita era bastant patètic, de fet crec que no m'haurien anat gens malament les classes de conversa castellana de l'escola de la Miren, però com que el meu era un cas més aviat excepcional mai no van posar aquesta assignatura.
A tercer de primària vaig començar a fer anglès i ja des del principi em va encantar. Ens ensenyaven a anomenar objectes en anglès i supòs que també devíem fer alguna cosa de gramàtica, però la veritat és que no me'n record.
La "meva" quarta i darrera llengua és l'alemany. Vaig començar a fer-ne a primer d'e.s.o. (7è d'E.G.B.) i al principi va ser divertit. Vaig aprendre a dir el meu nom i la meva edat i a tenir converses sobre els meus hobbies i aquestes coses. Però després va venir la gramàtica, les declinacions, els verbs irregulars, els passats irregulars, les irregularitats dels passats irregulars dels verbs irregulars, i... ho vaig avorrir molt! Però tot i això vaig seguir fent alemany fins acabar l'institut, supòs que perquè tampoc hi havia cap altra optativa que m'agradés més.
El castellà el vaig anar millorant de mica en mica a força de contacte amb castellanoparlants monolingües, televisió, etc. Jo el considero alguna cosa entremig de la segona llengua materna i la primera llengua estrangera... de fet el que està clar és que és una llengua ambiental per a mi.
L'anglès el vaig aprendre a l'escola-institut a base de gramàtica i també de lectures i diàlegs i situacions fictícies de conversa... un poc de cada. Quan cursava primer de batxiller em vaig apuntar a l'escola oficial d'idiomes i vaig notar dos canvis importants. Per una banda, ens donaven infinitament més feina per fer que a l'institut i, per l'altra, ENS FEIEN PARLAR EN ANGLÈS!!! Però molt, eh! I, a sobre, espontàniament! Al principi em va costar molt però després vaig veure que era capaç de dir més coses de les que em pensava:) A la facultat també he fet classes d'anglès, però eren diferents perquè ja estaven més encaminades a estudiar la llengua des d'un punt de vista filològic, i no a ensenyar a parlar anglès.
L'aneguet lleig de la meva llista de llengües és l'alemany. Des que vaig saber la seva complexitat li vaig perdre les ganes i em veia del tot incapaç d'arribar a tenir mai una conversa en alemany. Arribats a segon de carrera jo sabia molta gramàtica de l'alemany i l'entenia, però em veia incapaç de formular una frase sense consultar un diccionari. De qui o de què és culpa? No ho sé, una part meva, segur, però em sembla que els mètodes d'ensenyament tampoc hi van ajudar gaire...
La qüestió és que a segon, per fi, vaig tenir una professora com cal, de fet molt més que com cal: ideal. Amb gran esforç, dedicació i paciència ens va fer veure que sí que erem capaces d'escriure en alemany, potser no molt, però alguna cosa. Ella em va fer recuperar l'il·lusió per aquesta llengua. Crec que el seu truc, a part de la seva vitalitat (com diu l'Helena), és que en lloc de mostrar-te una fita llunyana i inabastable feia el que ens diuen que hem de fer a programació: desfeia el gran problema en problemes molt petits i t'ajudava cada dia a anar-los superant i de cop, sense adonar-te'n, havies entès un text sencer sense diccionari! O sigui que sense cap dubte, la millor professora l'Olga Esteve.
El pitjor professor de llengües... difícil elecció, crec que qualsevol de les meves professores d'alemany de l'institut mereix aquest títol.
I em sembla que ja he contestat quasi tot el que es demanava... Definitivament no he aconseguit ser gens breu, quin desastre! Demano disculpes!
4 comentaris:
Potser el debat no s'adiu gaire amb l'assignatura, però d'alguna manera hi està relacionat.
La veritat és que la situació lingüística de les Illes Balears és força... "confusa" -i això que jo m'ho miro des de fora! L'altre dia, a classe de seminari de català -de fet, em penso que tu hi eres-, va sortir el tema del català estàndard i tota la polèmica que arrossega pel fet que es basi, únicament, en la variant central.
Com a parlant d'una variant força distant al -mal anomenat- estàndard, què opines de tot plegat?
El meu parer és que, en certa manera, els partidaris d'un estàndard centrat exclusivament en la variant central estan fent el mateix que la gent de qui tan ens queixem els i les catalano-balear-valenciano-parlants: menysprear llengües -variants- parlades per un nombre més petit de gent -deixant de banda "altres" raons.
La possible solució que aportaria jo és la següent: atès que s'observen tres grans dialectes del català -i em refereixo a variants que difereixen força quant a la morfologia verbal i el lèxic, deixaria de banda el tema de la fonologia- crearia tres grans estàndards: el balear, el català i el valencià -que s'haurien d'usar d'una manera homogènia, no valdria a "picar" una mica d'aquí i una mica d'allà.
Trobo que una mesura d'aquest tipus -matisada adequadament- resultaria força innovadora.
Bé, què en penseu?
Estic contenta que reconeguis que l'estàndard català és més aviat un estàndard barceloní (o principatí com a molt). Crec que hi ha gent que critica el centralisme espanyol i no s'adona que està fent el mateix amb la llengua catalana. Però no sé si la teva proposta seria gaire convenient per al català, ja que trob que "ajudaria" a la divisió del català en tres llengües diferents i donaria arguments als qui defensen que això ja és així ara.
Jo crec q potser seria millor incloure més trets del "balear" i valencià a l'estàndard i, sobretot, deixar clar que l'estàndard no és l'únic "català correcte" sinó que és el que hem d'emprar per entendre'ns millor entre tots i que el menorquí o el valencià no són dialectes menys vàlids ni amb menys categoria que el barceloní.
Xesca, t'haig de dir que inicialment al veure la llargada del teu post he patit ... però et puc assegurar que llegint-lo se m'ha fet curt, o sigui que tira milles i no et tallis :).
(Sobre lo de l'estandard: insistir en que l'IEC dona com a bo totes tres variants sense prioritzar cap, i que la seva "normativitat" no es basa en afavorir una respecte les altres, sincerament crec que és profundament respectuós i igualitari amb totes les variants)
Per això de l'estàndard, ja sé que l'IEC accepta bona part dels trets del "balear", però normalment recomanen fer servir la forma barcelonina. De fet ara a seminari de català ens han explicat que Pompeu Fabra es va basar en el barceloní per fer la gramàtica i que només en alguns casos vaa agafar les solucions del valencià o del balear.
Per exemple, una cosa que no em sembla lògica és que l'única manera "normativa" de dir les hores sigui la catalana, perquè és un sistema que només s'empra a una part de catalunya i, a més, a valència i les illes no és només que no l'utilitzem, sinó que no l'entenem!!!
Publica un comentari a l'entrada