JA SÓN AQUÍ!!!

Ja són aquí, sí senyor, i no són els Reis ni les rebaixes del Corte Inglés... són els exàmens!!! És molt curiós el que passa amb els exàmens, pobrets, perquè ningú els vol, no agraden a ningú! Als professors no els agrada posar-ne perquè és una feinada i una responsabilitat, als alumnes no els agrada estudiar-los perquè també és feina i és mooolt avorrit i tampoc els agrada fer-los perquè t'hi jugues molt. Després els professors tenen peresa de corregir-los i els alumnes de vegades tampoc volen saber-ne la nota perquè "ojos que no ven, corazón que no siente", però vaja, la qüestió és que al final tots acabam "passant pel tubo" i fent exàmens.

Afortunadament, els meus exàmens de llengua sempre han estat bastant "normals", en el sentit que no he fet mai un examen que durés més de dues o tres hores com a molt i tampoc recordo cap examen extremadament injust ni mal fet. Tot això només de llengües, perquè sí que recordo amb molta nitidesa exàmens d'història contemporània d'Espanya tipus test i amb preguntes com "¿qué había en el anverso de la primera moneda de plata acuñada en España en el año (òbviament l'any no el recordo...)?" i que, a damunt, vaig fallar perquè no sabia quina banda era el anverso i quina el revés!!!! Però, com diuen a Mallorca, això són figues d'un altre paner...

Al gra: exàmens de llengües. L'examen de llengües més "complet" que he fet va ser el de 3r de l'EOI: hi havia listening, reading, writing, vocabulary and grammar i, per primera i única vegada en la meva vida: oral exam. Sembla estrany que estudiant traducció només hagi fet un examen oral en ma vida, però us promet que és ben cert.

Altres exàmens que també han estat importants serien el d'anglès de la selectivitat i sobretot els d'accés a traducció. Jo vaig fer l'examen de l'Autònoma primer i després el de la Pompeu (crec recordar, vaja) i he de confessar que em va sorprendre moltíssim l'examen de la UPF. El de l'Autònoma era el típic examen de coneixements d'anglès, però a la Pompeu ens van posar un vídeo del John Beattie contant una notícia en anglès i l'havíem de resumir en català. Si hi penses una mica tot d'una t'adones que l'únic que passava era que volien avaluar coses diferents, però us assegur que vaig sortir d'allà pensant "és l'examen més estrany que he fet en ma vida!".

Els nervis són un factor molt important a l'hora de fer exàmens. Jo normalment no em pos massa nerviosa pels exàmens de llengua, sempre pens que el que no hagi aconseguit aprendre en un curs o en un trimestre, no ho aprendré el dia abans de l'examen. O sigui que seguesc bastant la regla del Luis: si m'ho sé bé, i sinó paciència perquè tampoc ho puc arreglar. Però he de reconèixer que el que em posa més nerviosa és veure tothom amb el "totxo" de cinc-cents fulls d'apunts damunt la taula quan queden 5 minuts justos per començar l'examen, em posa negra!

la relació del grup d’alumnes

Potser en un principi no ho sembli, però jo estic convençuda que és molt important dur-se bé amb els companys i tenir “bon rotllo”. L’ambient que hi hagi dins classe pot fer avançar més o retardar el ritme d’aprenentatge. Si els alumnes es duen bé entre ells, per començar tenen ganes d’anar a classe per veure els seus companys, a més, quan comença a haver-hi una mica de confiança s’agilitzen les activitats en grup, els alumnes participen més a classe i tenen menys vergonya, per tant s’atreveixen més a parlar la llengua que estan aprenent.

Tot això són les conclusions que jo vaig treure de la meva experiència a l’EOI a Palma. Només hi vaig fer dos cursos. El primer any feia tercer i la majoria dels meus companys de classe tenien més o menys la meva edat, però tot i així (o potser per això) no ens vàrem fer gaire i a l’hora de fer exercicis per parelles era una mica incòmode i moltes vegades no tenia ganes d’anar a classe. L’any següent, però, vaig anar amb una classe de quart on tots eren més grans que jo i hi havia diferències d’edat notables i allà sí que ens vàrem relacionar més, no és que fóssim amics de l’ànima, però hi havia aquest “bon rotllo” que et fa estar més tranquil i, simplement, còmode. Aquell curs vaig disfrutar infinitament més les classes d’anglès (i també vaig treure bastant més bona nota). O sigui que la relació amb el grup sí que és important.

el material més adequat

Jo no he fet mai classes d’idiomes a una acadèmia. Només he anat a classes a centres públics( a l’institut i a l’escola oficial d’idiomes), per tant la qüestió del material solia ser una mica precària. A tots dos llocs el material era bàsicament la pissarra i el teu paper i el teu boli i punt. Només de vegades teníem cassets per fer listenings i molt estranyament un projector de transparències (que encara no hi havia la febre power point).

Per això, se’m fa molt difícil fer una mena d’inventari amb el material necessari per fer classe de llengües. Tot i això jo consider que vaig aprendre bastant amb aquests materials bàsics, o sigui que potser el més important no és el material que tens, sinó saber treure-li el màxim rendiment possible.

VISCA FER CLASSE A LES 9 DEL DEMATÍ!!!

La meva habitació, amb l'agradable música del veí de baix sonant-me ben bé dins l'orella (és aquella música tan variada i tranquil·la que els muermos anti-discoteca com jo anomenem "chumba-chumba").

Em va fer molta gràcia veure que a la tasca 4 havíem de parlar d'horaris, és un gran tema a la Pompeu, més encara a traducció, i més encara entre els estudiants de doble llicenciatura. Jo m'estim més poder fer classe el dematí, sigui del que sigui, de llengües o de qualsevol cosa. Estic convençuda que el dematí tens més energia, més forces, estàs descansat (o com a mínim menys cansat que a les 7 de la tarda) i tot això ajuda a concentrar-te més i entendre millor.

Jo tota la vida havia anat a classe només el dematí. Tota la vida fins a segon de carrera... A segon va tocar fer horari només de tarda: de 14h a 19h o 20h, més o menys. Va ser un infern. De cop em van girar cap per avall la meva rutina diària de tota la vida... Al matí em costava molt posar-me a fer feina i a la tarda m'adormia irremeiablement a les classes. No perquè no m'agradessin, però és que les 14h per mi és (acceptem-ho, ERA) hora de començar a fer el dinar i les 15h era l'hora més habitual per dinar. I llavors va resultar que a l'hora de dinar tenia classe, per tant havia de dinar abans, però molt abans. Em va costar bastant acostumar-m'hi. Resumint: tenc ben comprovat que anar a classe mentre fas la digestió no sol ser gaire productiu.

Tot i això, un horari "comprimit" només de tarda tampoc em sembla tan horrorós, el que realment no crec que agradi a ningú són aquest horaris tan "originals" de fer 2 hores al matí, 1 hora buida, una hora i mitja a l'hora de dinar (perquè sempre tens classe a l'hora de dinar), dues hores més buides, etc. Total, que arribes a la facultat a les 9, te'n vas a les 20:30 i has fet tres o quatre classes. De fet, recordo que l'any passat quan la doctora em va dir que tenia migranya, un dels primers consells va ser "segueix un horari estable, fes-te una rutina diària". Em va costar no posar-me a riure... Com podia fer un horari estable si un dia sortia a les 15 i l'altre havia de dinar a les 12 perquè tenia classe tot seguit de la 13 a les 19? Vaja, que tot i la meva absoluta preferència matinera, el més bàsic és que sigui un horari continu.

Ja sé que els horaris de la Pompeu són així per falta de professors, però per reivindicar que no quedi:
REIVINDIC UNS HORARIS NORMALS!

altra vegada més teories... però ara psicològiques!!!

(La meva habitació, sota els efectes de la migranya i el sumatriptan )

Les classes en què vam parlar sobre les teories psicològiques em van recordar (agradablement) les de filosofia de l'institut. Tot es tracta de ficar-te dins la pell d'un altre i ser capaç d'entendre alguna cosa (la vida en la filosofia i l'ensenyament de llengües en les teories lingüístiques) des d'aquest altre punt de vista. De fet, totes les teories no són més que una manera diferent de veure la mateixa cosa. Clar que, una cosa és dir-ho (amb un intent de metàfora guapa) i una altra, més complicada, fer-ho i ser capaç d'entendre tots els punts de vista. Resumint: que em costa pensar quines teories lingüístiques s'amagaven darrera les meves classes d'anglès i alemany.

En general, jo diria que la teoria més present era el conductisme. A qui no lihan fet aprendre de memòria llistes de vocabulari, phrasal verbs, verbs irregulars, les declinacions en llatí, etc.? I per suposat, els errors no eren cap senyal d'aprenentatge, eren faltes i punt. Més ben dit, eren faltes i menys un punt! Que te'l descontaven per cada error i, si el professor era benevolent, només comptava una vegada cada falta tot i que la repetissis unes quantes vegades.

Recordo que em va fer molta gràcia aquell exercici de lectura que vam fer a classe de teoria: El escritor Plot ro. Em va recordar tantíssim a les meves classes d'alemany a l'institut!!! Sempre llegíem textos i contestàvem preguntes per "demostrar que havíem entès el text". Recordo que més d'una vegada els alumnes deiem a la professora que no enteníem el text, que era massa difícil, i el seu argument sempre era "com pot ser que no entengueu el text si contestau bé les preguntes?". La veritat és que és una experiència frustrant veure que coneixes la sintaxi i pots fer correctament els exercicis però que en realitat no entens pràcticament res del que llegeixes... El dia de la classe de teoria em van venir ganes d'enviar-li un mail amb l'exercici...

L'única experiència relacionada amb l'humanisme que he tengut és el concepte de l'aprenentatge cooperatiu. Fer feina en grup, fer exercicis per parelles, ajudar-te entre els companys, poder consensuar les respostes amb el company, etc. Però tot això ho vaig conèixer ja a l'universitat, perquè a l'institut estava pràcticament prohibit això de consultar amb el veí.

Com a aprenent de llengües, les experiències que he tengut amb el cognitivisme no han estat del tot satisfactòries, o sigui que jo diria que em sent més còmoda amb el conductisme i l'humanisme. Coma professora... buff! Se'm fa realment molt difícil imaginar-me preparant classes en base a un model psicològic... Supòs que, com a mínim en un principi, intentaria aplicar la teoria lingüística que em semblés més profitosa per als meus alumnes.

Això és tot per avui. Crec que la migranya produeix brevetat en l'escriptura. Bé, o la migranya o el sumatriptan. Ja demanaré que ho afegeixin al prospecte...

... i més teories

Com a aprenent, gairebé sempre he estudiat llengües amb el mètode tradicional, per tant se'm fa una mica difícil comparar els diferents mètodes. A mi em sembla que el millor és no aferrar-se a cap teoria ni metodologia i anar tastant: un poc d'això, una mica d'allò, això no m'ha anat bé o sigui que no ho tornaré a fer mai més, però allò altre ha funcionat beníssim o sigui que ho seguiré emprant.

Per exemple, em sembla un encert la idea d'un tractament diferents dels errors, perquè és impossible aprendre una nova llengua sense equivocar-te! Precisament els errors que fas et permeten saber què et falla i aprendre el que no sabies. Per això trob que el principi de corregir només allò que l'alumne pot aprendre és molt encertat.

Pel que fa a la metodologia més efectiva, trob que és molt difícil de dir perquè l'aprenentatge depèn de moltíssimes coses més que la metodologia. Tot i això jo crec que em decantaria per les teories que posen més èmfasi en la comunicació, com les d'anàlisi del discurs. El més important en aprendre una llengua és entendre i que t'entenguin, és el més bàsic, les anàlisis gramaticals i la correcció d'errors ja vendran més tard...


La pregunta sobre quines llengües tenen metodologia més moderna o més antiga és difícil de contestar, perquè en realitat només podem parlar amb seguretat sobre la nostra pròpia experiència amb cada llengua. Per això, jo diria que el llatí i el grec clàssic s'ensenyen gairebé per tot amb una metodologia molt tradicional, cosa bastant lògica tenint en compte que són llengües mortes. Creieu que es podria ensenyar llatí amb un mètode més modern? A mi em costa d'imaginar...

Una altra llengua que també veig molt tradicional és l'alemany. Com que la seva gramàtica és bastant difícil, tothom sol començar amb la gramàtica potser pensant que com abans comencin abans l'entendran... Però potser és un error i l'ordre hauria de ser l'invers, és a dir, que potser seria més senzill aprendre primer a expressar-te i després entrar en declinacions, etc. La veritat és que no ho tenc gens clar...

La reina de la metodologia moderna, sens dubte, és l'anglès, deu ser la llengua amb més aprenents del món. Per altra banda, tot i que jo no he fet mai classes de castellà com a llengua estrangera (cosa que no vol dir que no em fessin falta en algun moment de la vida...) tenc la intuició que les classes de castellà també solen tenir una metodologia bastant avançada, perquè cada vegada n'hi ha més demanda i ja se sap...

És la llei de l'oferta i la demanada! El món funciona així, què hi farem?!

Les teories lingüístiques: una anàlisi des de l'altra banda

Les teories lingüístiques sobre ensenyament de llengües gairebé sempre les analitzen professors o psicòlegs, per això em sembla molt interessant que nosaltres reflexionem sobre aquest mateix tema però des de la perspectiva oposada: l'aprenent. Trob que seria interessant que la gent que es dedica a l'ensenyament de llengües com a camp d'estudi ho tengués en compte.

Pel que fa a la meva experiència personal com a aprenent de llengües em sembla que sempre he estat víctima del mètode tradicional: gramàtica, gramàtica i més gramàtica! Tot i això he de dir que no m'ha anat gens malament, de fet amb l'anglès m'ha anat molt bé, però no m'hi ha anat gens amb l'alemany... Supòs que l'èxit de l'aprenentatge depèn més d'altres qüestions (com per exemple l'interès de l'alumne) que no del mètode emprat.

Crec que sempre m'han fet classe amb el mètode tradicional perquè sempre ens ensenyaven gramàtica i de tant en tant llistes de vocabulari que s'havien d'aprendre (hi havia una professora d'alemany que ens feia aprendre 10 paraules noves cada dia de classe, que eren 4 a la setmana!).
Tot i això, a les classes d'anglès de vegades també feiem diàlegs, però eren estructures molt marcades, per tant diria que corresponen a l'estructuralisme. Recordo que no m'agradava gens fer aquests diàlegs perquè em feien sentir estúpida: quina gràcia tenia repetir o llegir el que un altre havia escrit? No ho entenia! Tu sorties allà i repeties amb el teu company el mateix diàleg que les altres 15 parelles de la classe ja havien fet abans. Tornaves a demanar per enèssima vegada com s'arriba a tal adreça i quina hora és... I el més impressionant de tot era que el professor et deia "molt bé, ho has fet molt bé!" I jo pensava "i com vols que ho faci malament? si m'he après el diàleg de memòria! Si m'ho haguessin ensenyat en xinès també ho sabria dir!"


Doncs res, que tot i que actualment el mètode tradicional està una mica "mal vist" a mi em sembla que funciona prou bé, sobretot si li afegeixes alguns complements pràctics que facilitin l'assimilació de la gramàtica. Pel que fa a les altres teories no en tenc gaire experiència i la poca que tenc, com heu vist, no és gaire bona... Creieu que realment funciona el mètode tradicional? O trobeu que s'ha de modernitzar tot i canviar radicalment la manera d'entendre l'ensenyament de llengües?

un descuit de la setmana passada...

En realitat més que de la setmana passada és de l'altra, però vaja, la qüestió és que no vaig dir res sobre les llengües apreses fora de l'aula. La veritat és que jo, el que es diu aprendre, no n'he apresa cap, fora de l'aula. Ara, el que sí puc dir és que adquirit uns nivells mínims de comprensió del francès.

Des que vaig néixer, cada estiu el passo a un poblet petitó de Mallorca que es diu Sant Elm (http://www.mallorcaweb.com/reportatges/pobles/sant-elm/). En aquella zona de Mallorca hi va haver un moviment migratori important cap a França i, anys després, de retorn cap a Mallorca. Les restes d'aquella migració fan que una part considerable de la població actual siguin jubilats francesos i que a l'estiu venguin molts francesos de vacances en aquella zona. A més, jo també tenc una petita part de la meva família d'origen francès per aquest mateix motiu.

Tot això (i també el fet que monpares saben francès) ha fet que cada estiu durant 21 anys hagi estat exposada al francès sobretot oral, però també escrit. Els suposats beneficis d'aquest contacte són que sóc capaç d'entendre mínimament algú que parli en francès. Dic suposats perquè el meu coneixement lingüístic em fa dubtar si el fet que jo pugui entendre un francès es dóna gràcies al meu contacte amb aquesta llengua o bé la seva semblança amb el català.

Vosaltres que creieu? Haver estat 21 anys sentint i intentant entendre converses en francès, però sense participar-hi mai, pot fer que augmenti el coneixement d'una llengua?

la meva autoveugrafia cronològica

Només de pensar tot el que podria escriure en aquest apartat em fa peresa (mandra), o sigui que m'imagin la que us farà a vosaltres llegir-vos-ho, per tant intentaré ser breu, però no prometo res, eh?

A veure, començant pel principi, com molts ja sabeu, jo som de Mallorca. I sí, és per això que us costa més d'entendre'm i que escric paraules estranyes (que de vegades traduesc entre parèntesis per estalviar-vos de cercar al diccionari). Jo som del desgraciadament reduït col·lectiu de mallorquins que té com a "única" llengua materna el català. Tota la meva família, tant de pare com de mare, és mallorquina i sempre han parlat en mallorquí (quan dic mallorquí vull dir català, eh! No penseu coses rares...) o sigui que a casa vaig aprendre català.

A l'escola també em feien les classes en català i crec que va ser a segon de primària que vaig començar a fer l'assignatura de castellà. No en tenc gaire bon record perquè era la que m'anava pitjor i perquè doña Ángela em va obligar a sortir damunt un escenari disfressada de floreta rosa i no em va deixar fer d'arbre verd porque eso lo hacen los niños y las niñas van de flor. El meu domini del castellà quan era petita era bastant patètic, de fet crec que no m'haurien anat gens malament les classes de conversa castellana de l'escola de la Miren, però com que el meu era un cas més aviat excepcional mai no van posar aquesta assignatura.

A tercer de primària vaig començar a fer anglès i ja des del principi em va encantar. Ens ensenyaven a anomenar objectes en anglès i supòs que també devíem fer alguna cosa de gramàtica, però la veritat és que no me'n record.

La "meva" quarta i darrera llengua és l'alemany. Vaig començar a fer-ne a primer d'e.s.o. (7è d'E.G.B.) i al principi va ser divertit. Vaig aprendre a dir el meu nom i la meva edat i a tenir converses sobre els meus hobbies i aquestes coses. Però després va venir la gramàtica, les declinacions, els verbs irregulars, els passats irregulars, les irregularitats dels passats irregulars dels verbs irregulars, i... ho vaig avorrir molt! Però tot i això vaig seguir fent alemany fins acabar l'institut, supòs que perquè tampoc hi havia cap altra optativa que m'agradés més.

El castellà el vaig anar millorant de mica en mica a força de contacte amb castellanoparlants monolingües, televisió, etc. Jo el considero alguna cosa entremig de la segona llengua materna i la primera llengua estrangera... de fet el que està clar és que és una llengua ambiental per a mi.

L'anglès el vaig aprendre a l'escola-institut a base de gramàtica i també de lectures i diàlegs i situacions fictícies de conversa... un poc de cada. Quan cursava primer de batxiller em vaig apuntar a l'escola oficial d'idiomes i vaig notar dos canvis importants. Per una banda, ens donaven infinitament més feina per fer que a l'institut i, per l'altra, ENS FEIEN PARLAR EN ANGLÈS!!! Però molt, eh! I, a sobre, espontàniament! Al principi em va costar molt però després vaig veure que era capaç de dir més coses de les que em pensava:) A la facultat també he fet classes d'anglès, però eren diferents perquè ja estaven més encaminades a estudiar la llengua des d'un punt de vista filològic, i no a ensenyar a parlar anglès.

L'aneguet lleig de la meva llista de llengües és l'alemany. Des que vaig saber la seva complexitat li vaig perdre les ganes i em veia del tot incapaç d'arribar a tenir mai una conversa en alemany. Arribats a segon de carrera jo sabia molta gramàtica de l'alemany i l'entenia, però em veia incapaç de formular una frase sense consultar un diccionari. De qui o de què és culpa? No ho sé, una part meva, segur, però em sembla que els mètodes d'ensenyament tampoc hi van ajudar gaire...

La qüestió és que a segon, per fi, vaig tenir una professora com cal, de fet molt més que com cal: ideal. Amb gran esforç, dedicació i paciència ens va fer veure que sí que erem capaces d'escriure en alemany, potser no molt, però alguna cosa. Ella em va fer recuperar l'il·lusió per aquesta llengua. Crec que el seu truc, a part de la seva vitalitat (com diu l'Helena), és que en lloc de mostrar-te una fita llunyana i inabastable feia el que ens diuen que hem de fer a programació: desfeia el gran problema en problemes molt petits i t'ajudava cada dia a anar-los superant i de cop, sense adonar-te'n, havies entès un text sencer sense diccionari! O sigui que sense cap dubte, la millor professora l'Olga Esteve.

El pitjor professor de llengües... difícil elecció, crec que qualsevol de les meves professores d'alemany de l'institut mereix aquest títol.

I em sembla que ja he contestat quasi tot el que es demanava... Definitivament no he aconseguit ser gens breu, quin desastre! Demano disculpes!

Expectatives...

Barcelona (la meva habitació, poques hores després de l'entrevista per al meu primer pràcticum)

Moltes vegades, en començar una assignatura nova, el/la professor/a ens demana als alumnes quines expectatives tenim, què esperem de l'assignatura. La meva primera reacció sol ser consultar els tres horaris (3r i 4t de traducció i 2n de lingüística) que componen el meu i intentar veure a quina classe som enmig d'aquell caos.

Tot i això, la incapacitat per a recodar horaris i la dificultat de situar-me en un lloc i un moment determinats del món real no són les úniques coses que m'impedeixen tenir unes expectatives concretes sobre cada assignatura. Cada trimestre faig cinc o sis assignatures, aquest en faig set + el pràcticum, en resum: un caos.

Pel que fa a aquesta assignatura en concret, és obligatòria per als estudiants de doble llicenciatura, però això no significa que tengui un "interès relatiu en el tema". A mi sempre m'han agradat molt les llengües, sento molta curiositat per conèixer altres idiomes (sóc la típica que agafa el tríptic del museu en 5 o 6 idiomes diferents per mirar de reconèixer alguna paraula del rus per comparació amb el català). De fet, des de petita ja deia que jo volia ser professora d'anglès (supòs que deia "anglès" perquè era l'única llengua estrangera que coneixia). És possible que aquesta inclinació per fer-me professora em vingui de família, ja que els meus pares són mestres tots dos, una tia àvia meva també ho era (està jubilada) i ara també ho són un cosí meu i la meva germana...

En resum, esper que aquesta assignatura m'ajudi a fer-me una idea una mica més clara de què és l'ensenyament de llengües i així també m'ajudi a aclarir-me les idees i decidir si realment vull ser professora.

Ara que m'ho he rellegit, em sembla que demano massa per una assignatura d'un sol trimestre, però vaja, per petita que sigui l'aportació, serà d'agrair.